L’hipertext en el món de la literatura. Nous paradigmes, nous rols

A la imatge que il·lustra aquest post veiem una persona llegint un llibre immersa en un vaixell de paper amb múltiples puntes. Un paper que que es pot girar cap a un cantó o un altre i on també s’hi intueixen plecs, amb diverses opcions per construïr-lo. El vaixell, al mateix temps, és en un mar on les onades també són de paper amb lletres impreses. Tota aquesta imatge pretén il·lustrar també el concepte de literatura hipertextual, que no podem desvincular de les teories que sorgien a finals del segle XX referents al postestructuralisme i la deconstrucció (Derrida i Barthes) (1).

La literatura hipertextual arriba fins al nostre segle després de l’experimentació amb diversos tipus de programaris, que començaven amb el Memex de Vannevar Bush l’any 1945. Més endavant, als anys 80, Ted Nelson desenvolupa Xanadú. Ted Nelson entén l’hipertext com una escriptura no-seqüencial (darrerament, s’ha optat pel concepte multi-lineal), el text s’embranca i permet que el lector esculli. Un inconvenient afegit és que els escriptors en format hipertextual havien tenir coneixements de programació. Davant la necessitat creada, l’any 1982 sorgeix l’empresa Eastgate Systems, a partir de la qual veuen la llum projectes literaris com Afternoon, a story (1987), de Michael Joyce. És una hiperficció on el text té un pes decisiu, cosa que s’ha anat perdent amb el temps en favor d’opcions multimèdia.

Quan som davant d’un relat hipertextual, el nostre concepte sobre la narració clàssica no ens serveix, de la mateixa manera que no entendrem un quadre abstracte des dels paradigmes de la Il·lustració. No podem posar-nos davant d’un text d’aquestes característiques amb la imatge mental d’un llibre amb format clàssic (seqüencial-lineal, un principi, un desenvolupament, un final, una trama i una història). I és que si ho fem ens perdrem:crearà confusió i frustració.  Tot i això, el paper del lector es limita pràcticament a escollir, a fer associacions. Com assenyala R. Koskimaa (2) “el hipertexto trata, en definitiva, de la libertad en el acto de lectura”. També assenyala un aspecte que cal tenir en compte, que les associacions que fan els autors i les que fan els lectors gairebé mai coincideixen. Pensem que cal considerar quin és el punt de partida.

De fet, l’autor d’una narració literària hipertextual, en certa manera pensa i posa en pràctica una narració feta des del paradigma hipertextual perquè ha configurat així la seva narració. Una persona que ho llegeix, si no ha assimilat aquest paradigma, pot arribar a trobar que la narració no té sentit, pot tenir unes altres expectatives. Tot i això, els rols que assumeixen, lector i escriptor, cada cop són més propers.

……………………

(1) (2). Koskimaa. R. (2005). “Close reading”: hipertextos de ficción. A: Textualidades electrónicas. Nuevos escenarios para la literatura. Barcelona. Ed. UOC.

Imatge: http://www.jessestommel.com/hypertext/resources/Boat.jpg

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s