En parlar de narrativa, no podem deslliurar-nos de l’esquema que implica un llibre en paper, amb una coberta i unes pàgines inicials amb o sense índex, amb un inici, un desenvolupament i un final. Tot i que hi ha molts tipus de narrativa, aquesta és una configuració estàndard (no oblidem, però, que Julio Cortázar feia saltar pels aires aquest concepte amb la publicació de la seva obra, Rayuela, l’any 1963).
En la narrativa hipertextual, ubicada dins del suport pantalla, sorgeix la qüestió sobre el significat que existeixi un principi i un final en una història. L’autor ens pot fer saber que ha construït un final quan s’arriba a un atzucac, quan trobem una pàgina sense enllaços, quan es produeixen bucles estructurals o quan el lector considera que ha arribat a la resolució de la història (1). R. Koskimaa es demana si es pot anomenar narrativa a aquest estil quan justament li manquen dos aspectes bàsics, el principi i el final, i arriba a la conclusió que tot i que inclou una narració no pertany al gènere narratiu i el cataloga com un text ergòdic, és a dir, farcit d’una gran multiplicitat d’enllaços.
Però com que estem acostumats a construir principis i finals dins les històries, em demano si la persona que llegeix narrativa hipertextual no acaba escollint un principi i un final malgrat que l’autor deixa la porta oberta i no els defineix. Potser, tot i la nova estructura que proposa la narrativa hipertextual, el lector-coautor segueix un procés de construcció d’una història clàssica. Naturalment, aquestes noves propostes són incipients encara i els cal molt de recorregut abans no ens deslliurem dels paradigmes literaris clàssics.
……………………………………….
Imatge: http://www.cambridgeblog.org/wp-content/uploads/2015/12/cyberspace.jpg
(1) Koskimaa. R. (2005). “Close reading”: hipertextos de ficción. A: Textualidades electrónicas. Nuevos escenarios para la literatura. Barcelona. Ed. UOC.
Escriptures HIPERtextuals 
Pot semblar-nos que la noció d’hipertext és absolutament nova, i que seria impossible haver-la desenvolupat sense els mitjans digitals, però el fet és que molt abans del primer ordinador, o de les intuïcions de figures de la postmodernitat com Barthes o Foucault, apareixen conceptes similars que si apropen.
De fet, una cosa tan usual i tan antiga com un diccionari no és més que un sistema de referències hipertextuals combinat amb l’ordre alfabètic, ja que les entrades no són sinó col·leccions de (virtuals) enllaços que fan referència, infinitament, a altres llocs del text. Probablement aquesta sigui una de les raons per les quals diccionaris i enciclopèdies s’han aclimatat tan bé als nous mitjans. Però de fet la majoria de les aplicacions més destacades del mètode hipertextual abans de la revolució digital s’han donat en la literatura, i un bon exemole és “Rayuela” de Cortazar.
M'agradaLiked by 1 person
Estic completament d’acord amb el teu comentari. Enciclopèdies i llibres educatius, sobretot d’idiomes, han trobat en l’hipertext un terreny on es desenvolupen amb molta comoditat perque, com dius, el concepte que rau en essència és hipertextual.”Rayuela”, de Cortázar i alguns llibres que no segueixen el patró de linealitat, em ve al cap l’escriptor Antonio Lobo Antúnes i algún dels seus llibres com “Exhortación a los cocodrilos”. Salutacions!
M'agradaM'agrada